Setmana del Llibre en Català: La Setmana pasada | Literatura

10 muere, milers de títulos En 300 actividades después, avui es tanca una Setmana del Llibre en Català atípica per moltes raons. A la nueva ubicación hi tornarem més tard, ara centrem-nos en les noves fechas amb l’epicentre de la Mercè. El día 24 al matí La Setmana era un formiguer a 26 grados. Vist de lluny a primera hora, l’Arc de Triomf oficiava una festa de l’escuma que em va costar interpretar. No era cap activitat programada sinó un artista de carrer fent bombolles de sabó al mateix lloc on Carles Puigdemont, fa un mes i mig, es va fer fonedís. Tentación de gran metáfora reprimida. En Passeig Lluís Companys la primera impresión es que hem perdut vistes al mar però hem guanyat turistes. I on abans teníem l’estàtua del Salvat guardador-de fusta-al-moll ara hi ha la façana del TSJC. Pero fa sol i el sol convida al optimismo, que avui pren forma només d’expatriados Sinó de catalans accidentals que, passejant pel centre, s’han trobat amb 86 casetes de llibres al carrer. Hi ha consens a l’hora de celebrar l’afluència: al Moll de la Fusta costava atreure el visitant no lletraferit i aquí l’assignatura del públic està convalidada des del primer día. Hola, hay un escenario menys, un espai-tallers menys y no tenim food-trucks, pero más gent equival a más facturació y no es difícil encontrar editores y libreros satisfechos con el equilibrio.

I tanmateix La Setmana encara ha de decidir qué vol ser quan sigui gran. Son 42 ediciones, ergo si gran vol dir madura ja ho és força. Pero es posible que no hi haya a Catalunya cap altre cita llibresca que haya canviat tant al llarg dels anys. Recordo l’època de les Drassanes, potser la ubicació més longeva (del 1990 al 2005). Guardo aquells anys en un racó preferent de la memòria no per l’arquitectura gòtica ni per l’absència d’aglomeracions sino per la sensació real que aquella era una inmensa librería de fons, això és, l’únic espai en temps proto-internàutics. on podies trobar títols que no caben a les llibreries. De tanto en tanto hi havia firmas de libros (encara no en dèiem “novetats”) pero el plantejament era sobretot una invitación a descubrir la riquesa del catàleg de les editoriales en català. Va passar el tiempo i, superat algun nyap geogràfic (l’envelat a la Plaça Catalunya), los 8 anys a la Catedral van consolidar el viratge cap a un nou model que té al 2010 una data clau, con el trasllat de La Setmana del març al septiembre. En el lunes editorial, septiembre es Sant Tornem-hi, represa i novetats. És així com durant moltes edicions La Setmana ha estat un bon mirall de la mateixa saturació que afecta el mercat: centenares de títols nous per presentar en pocs dies, escenaris delirants on cinco i sis escriptors hanvien de parlar un màxim de deu minuts perquè hi havia cinco autores más a la reguarda.

Com fer compatible la librería de fuentes con el aparato de nuestros títulos es encara un desafío. Yo en la dirección de Cristina Domènechdesprés de tres anys al càrrec, li hem d’agrair la voluntat de revertir una inèrcia que es venia arrossegant durant massa temps: la sobredimensó de la novetat, l’todo lo que puedas comer de títulos sentido posibilidad de digestión. Mitigat aquest mal, s’obre un altre repte gens petit: evita que esdevingui La Setmana del Llibre en Català de Barcelona. Si el que vol ser de gran (i tant de bo) es la cita literaria más importante después de Sant Jordi, convé que la expansión sigue real, masiva (sin nombres Sant Cugat) se celebró a todo el país con un entusiasmo pancatalà. La capital pot fer de far, però seria un mal favor centralizar-hi un esdeveniment que aspira a ser más festival que fira. I l’any que ve, quan els velers de Louis Vuitton ja no hi siguin, potser pot tornar a coronar-se com l’única regata cultural que ens interesta.