Audrey Diwan, cineasta: “A ningú li importa el plaer” | Cine y Televisión

Audrey Diwan va comenzar por la literatura, va pasar por las publicaciones femeninas y se dedica al cine. El 2021 es va a durar un Lleó d’Or per la pel·lícula El acontecimientobasado en el título homónimo de Annie Ernaux sobre su avortament. Diwan és mare de dos fills però també va avortar, molts anys després que Ernaux i sense l’angoixa de la clandestinitat. La última película que ha dirigit és emmanuelque va a inaugurar el festival de San Sebastián i es podrà a ver a Filmin al febrer. Está inspirada en la película de Just Jaekin: “No vaig acabar-la mai, la película de Jaekin: jo no era el público a qui anava dirigida”. Aquell film és dels anys setanta i sigue el argumento de una novela erótica que duia el mateix título, que es va publicar sota pseudònim i va ser censurada als anys cinquanta. En contraste con la salida de El acontecimientoen el caso de Emmanuelle la crítica ha estado demolidora. Hola ha cinèfils que comentan que l’emmanuel de Diwan no només no és la figura erótica i “desitjant” de Jaekin que va escandalitzar França, sinó que a més no cau bé a ningú. La directora envió que no se l’ha entès, que ella no volia fer una pel·lícula eròtica, sino que justament volia assenyalar un canvi d’època.

Diwan va ser a Barcelona en el marco de la Bienal de Pensament, donde va conversar sobre Agnès Varda con la cineasta Carla Simon. Li agrada Alcarrásme interesa el lenguaje cinematográfico de Simon.

Pregunta. És filla d’una romanesa i d’un libanès, pero es francesa de nacionalidad y de cultura. ¿Com va ser créixer a la França dels anys vuitanta?

Resposta. Jo hauria d’haver nascut al Líban. La yegua estaba avergonzada de mí, pero se’n van haver d’anar perquè les bales travessaven l’apartament. Era la guerra civil libanesa. Vaig néixer a França per casualitat, i sovint m’he preguntat com hauria estat la meva vida si hagués crescut al Líban. Ni el pare ni la mare em van transmetre l’àrab ni el romanès: volien que m’integrés a França. Vaig créixer en una familia libanesa, con las puertas abiertas y el hombre que entra y surt. Em semblava enriquidor, a mi, però en les mirades de segons qui notava que hi havia un punt estranger en mi que no s’esborrava així com així.

PAG. Ha escrito para revistas femeninas. ¿Qué va a implicar, per a vostè?

r. He treballat per a revistes molt diferents, la primera era cultural, molt independent i força radical. Després em va sortir la oportunidad de escribir sobre sociedad en una revista femenina. L’ambient que vaig trobar a la redacción em va semblar molt dolç; A l’època no utilitzàvem la paraula sororitat, que ara sentim a tot arreu, però era ben bé la representació i la imatge que jo em feia d’una revista femenina. Hola, havia molta ajuda mútua. Diria que si avui es llegís el que escrivíem aleshores… la gent se’n faria creus, perquè les coses han canviat tan ràpid que la representació que es feia de la dona quinze o vint anys enrere ha quedado desfasada: el que valorem, la relació con el otro, con els hogares, con la bella. Nene. A l’època crèiem tenir una visió progresista que vui semblaria del tot reaccionària.

PAG. ¿Qué marca el canvi al cine?

r. Semper havia volgut escriure; d’entrada pensava en la novel·la, però l’escriptura té moltes formes, i algunes et permeten viure’n. El cine es un ecosistema en el que se reúne la escritura y la posibilidad de vivir. Cal guanyar-se la vida d’alguna manera. Quan vaig començar a publicar libros em vaig malfiar de mi mateixa, vaig dir-me que és millor no vincular-me a l’etiqueta d’autor. Vaig dir al meu editor que durant deu anys no ecriuria per al públic. I va ser així.

PAG. ¿Qué es un referente, Agnès Varda?

r. Vaig veure Vagabundo de Varda quan era muy joven, y la protagonista es alguien que encarna mucho bé la llibertat. Vol ser lliure encara que li costi la vida, i no explica per què. Això siempre m’ha interessat, com ens podem aferrar a una idea sense cap justificació. Varda redefine las grandes ideas. S’arrisca i sempre es mira el món des d’un lloc on no se l’espera. ¿Coneixes el treball que ha fet sobre les patates? Les deixa envellir. Agafa verdures que ja no son boniques i les mira d’una altra manera.

A Cleo de 5 a 7 agafa l’arquetip de la cantant de varietats, que és com una petxina buida. I Varda ens diu: “Viurem 24 horas en la vida d’aquesta dona, de tal manera que quan sortiu del cinema ella haurà canviat i també haurà canviat la manera com la veieu”. És una dona a qui jutgem. A meitat de la pel·lícula, li fan cantar una canción que ha escrito ella, el pla secuencia es mou cap a ella i de sobte Cléo passa a habitar la música, deixa de mirar-se al mirall. Està habitada per la certesa que es morirà. Varda filma el momento en què la cantant de varietats esdevé artista. Per mi és com el que fa amb les patates, una altra manera de dir “aquest és un objecte que jutgem” o “això és un objecte que jutgem” i ara reflexionarem junts, travessarem un moment de la seva vida i veurem si podem veure -la d’una altra manera. Varda siempre fa algún desplaçament, proyecta una mirada diferente sobre les coses i les il·lumina. Mirem malament les coses i no sabem mirar la bellasa.

PAG. La película L’esdeveniment, guanyadora del Lleó d’Or, está basada en el libro de textoAnnie Ernaux que porta el mateix título. ¿Cómo va arribar a Ernaux?

r. Vaig arribar d’hora a Ernaux, pero aquest llibre hi vaig arribar tard. Quan es va publicar l’any 2000 va ser un fracàs; m’ho va dir ella mateixa una vegada que vaig anar-la a veure. Em va dir que els periodistes no hi havien mostrat interès i que la gent no volia llegir-lo. S’ha hablado mucho de la meva pel·lícula inspirada en el libro de Ernaux, pero va ser difícil fer anar la gent al cinema a veure-la. Els semblava dur, assistir a un avortament il·legal des de la perspectiva de la noia. Era incómodo; siempre miro d’estar incòmoda, tot i que potser alguna vegada estará bé sentir-se còmoda (riu).

Jo volia fer una pel·lícula que qüestionés l’erotisme en la nuestra societat, pero la gent espera una pel·lícula erótica

PAG. Per què no es va cenyir al llibre, en el qual Ernaux fa referències als anys noranta, quan ja és una dona madura que escribu sobre el avortament de la seva joventut?

r. Perquè si hagués fet això el tema seria passat, una protagonista que es mira pel retrovisor. Me interesa explicar qué es este tema, el desarrollo, encara es contemporáneo. No volia que el problema forma parte del passat. Quan vaig començar a escribir esta película tothom em preguntava per què em posava a fer-ho ara, si a França ja hi ha una llei que permet a les dones avortar. Per esta regla de tres ja no hauríem de fer més pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial. I de cop va sortir el Roe Wade… i així vam veure que el que deia Simone de Beauvoir és veritat, que cada derecho aconseguit per les dones recula amb cada crisis. Per això has de posar l’avortament a la Constitució.

PAG. Què ha après, en el camí que l’ha portat de El acontecimiento a emmanuel?

r. Ha estat dur. Perquè l’èxit… jo no vaig escriure L’esdeveniment pensant en el Lleó d’Or. No quiero estar comoda, y per això la idea de fer Emmanuelle em va atraure. El peligro, la por i l’excitació son los guies. La porquè jo sabia que esta pel·lícula seria complicada, que contradiria ideas; sabia que seria mal rebuda, però això no és motiu suficient per no fer-la. Es dur dedicar-se a un proyecto con el sentimiento que no encaixarà amb l’època. I tot i així, alguna cosa em diu que he de seguir la mi intuïció. El problema es que Emmanuelle no es una película erótica, ara ho he entès. Jo volia fer una película que cuestionaba el erotismo en la nuestra sociedad, pero la gent ha vingut a veure una película erótica. Segurament és culpa meva.

PAG. A les dones se’ns demana molt pel nostre plaer sexual i pel desig, últimament.

r. ¿Si? Jo tinc la intuïció contraria. Crec que a ningú li importa, el plaer. Durante mucho tiempo la virtud del juego femenino ha estado validando el desempeño del hogar. El orgasmo de una dona ve a puntuar una actuación. A nivel cultural, la emancipación es fa a poc a poc. Escric sobre la dona, pero crec que la frigidesa de la meva Emmanuelle no és només sobre la dona. Hi ha estudis que apunten que la gent jove ja no té ganes d’anar-se’n al llit amb els altres! Som en una era postsexual. Ens hem bolcat molt en nosaltres mateixos, i el contacte amb l’altre no es fa a través de la mirada, sino de la representación. Crec que tenim por de la mirada de l’altre, l’encarnació fa por i ens hem convertit una mica en frígids. Voy a explicar esta manera de relacionar-nos. La metafórica del hotel de lujo que fa d’escenario a Emmanuelle es el que pretenem fer creure que som: presoners d’un quadre, d’una imatge, d’alguna cosa que es falsa. En este momento, i això és el que muestra la película. Vaig créixer amb la idea de que una dona que tenía relaciones sexuales no feia el que s’ha de fer. Això que no vaig néixer als anys quaranta, com Annie Ernaux, sino als vuitanta. Pero la resistencia es muy fuerte. Tinc molta autocensura integrada, discursos sobre que les noies no fan això i les noies no fan allò. Estic muy marcado por este presó interior, i aquests son los murs interiores que siempre intento esfondrar, la comoditat que siempre busca trencar.

PAG. I qué vol fer, desde d’ara?

r. Estic segura que vull continuar fent pel·lícules. M’agrada aquest exercici en tots els seus vessants, i ara soc molt feliç de tornar a la part d’escriure. Tinc necessitat d’aquesta soledad, de tornar a casa i tancar la porta. Hola, ja, masa soroll. Parlem molt de pel·lícules, però tinc la sensació que la gent ja no en mira, que parlem de cinema sense veure pel·lícules, i no m’agraden les pel·lícules reduïdes al su tema. ¡Mujeres películas que se ensamblan al que som, pero las películas son más que això! Soc feminista, escric sobre les dones, es evidente que Emmanuelle está travessada per això. Però sento que la pel·lícula ha quedado reduïda a això. Avui en dia el feminismo és criticat, a Francia. Es interesante ver el catálogo de masas radicales, con la idea de que sura es que el feminismo ha tenido su momento pero que això ya s’ha acabat. Me pregunto com podem fer pel·lícules que s’assemblin a qui som sense que això impliqui que acabin dins d’una caixa ben segellada perquè no facin gaire soroll. ¿Vull continuar fent pel·lícules sobre la condición de la dona tota la meva vida? No ho sé.

PAG. ¿Com va viure el Me Too a França?

r. El vaig viure com una pregunta esencial. Es va crear la dicotomía de favor i en contra, cosa que em sembla una follia. ¿Cómo es posible estar en contra de la idea de practicar con la violencia sexual? La gent està en contra del MeToo, pero no estarien a favor de la libertad de violar una dona. Es imposible, no estar de acuerdo con el Me Too. Penalment això està resolt des de fa molt de temps, és objectar contra un fenómeno que ja està escrito. Cuando algo em diu que está en contra del MeToo, tinc ganes de tancar la discusión. Fent Emmanuelle descubrió una cosa, y es que el MeToo ha liberado a los actores. Hem fet una pel·lícula sobre la sexualidad, hem parlat molt de sexe perquè era el tema. El MeToo, pel que fa al cine y la representación de la sexualidad, ens ha alliberat a tots. Però ningú ho diu, això, el que se sol dir és el contrario. A França, la qüestió sobre el derecho de les dones de disponer del seu propi cos i la manera com valorem la llibertat de dir que no, ara es veuen interrogades, amb el cas Gisèle Pelicot.

PAG. Pelicot no ha tingut por del que anomenem revictimització, ha donat la cara. No és gens habitual, ha sido un gesto de fuerza extraordinario.

r. Sí, pero es una víctima. I en realitat cal tornar a l’arrel del que vol dir víctima. Víctima no es un juez de valores. Es factual, té a veure amb la llei. Per jutjar un cas cal un culpable i una víctima. I és importante tornar a este origen sentido que això impliqui una qüestió moral determinada. No es tracta de qüestionar la moral, es tracta de qüestionar els fets.