Carme Puig Antich: “La nul·litat de la sentència és només un primer pas” | Cuadrante

Ha passat mig segle des que el règim franquista va executar amb garrot vil Salvador PuigAntich a les dependeències de paqueteria de la presó Model, el 2 de marzo de 1974. Les germanes del militante anarquista, integrant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), relataron com han estat els 50 anys de lluita per aconseguir que l’Estat reconegui que Puig Antich fue una víctima del franquismo sotmesa a un judici militar ilegal i illegítim. Tanmateix, por la seva familia el procés no acaba aquí: “Això ha estat un primer pas, pero no pararem fins que es revisi el judici del Salva”assegura amb determinació una de les seves quatre germanes, Carme Puig Antich (Barcelona, ​​1954).

Pregunta. ¿Qué significa para la familia que el Estat hagi trigat 50 anys a reconèixer la nul·litat de la sentència?

Resposta. Ha estat un pas endavant, pero es claro que per a nosaltres no es un trámit agradable. Dúiem al damunt mucha frustración acumulada. Estem satisface, pero no es el nuestro último objetivo. Per a nosaltres això no és més que un “diploma”. El què realment desitgem és la revisión del judici, tot i que som conscients que no ho aconseguirem. És la nostra fita, pero depende de si el Estat mostra voluntat política per fer-ho.

PAG. Ho han intentado en diversas ocasiones.

r. Tant, fa dècades que reclamem la revisió del cas. L’any 2003 vam encarregar una investigació al abogado del Salvador, que encara és viu, perquè determinés les irregularitats en el sumari. En la época de gobierno convergente, el Parlamento va a aprobar una dotación económica para la revisión del derecho. Va ser el mateix advocat qui ho va promoure, porque era un tema que portava molt clavat dins l’ànima. Fins i tot el Partit Popular va votar a favor de la propuesta. Vam aconseguir que a través del despacho de abogados es fessin dos estudios balísticos molt precisos para demostrar que el Salva no va matar al inspector Francisco Anguas. Però en totes dues ocasions ens ho van denegar.

PAG. ¿Qui i com ho va argumentar?

r. Primer va ser el Tribunal Constitucionaldespués del Suprem l’any 2007 y finalmente el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH). Confiávem que Estrasburg prendria partit, pero va considerar que era un assumpte intern y que era competencia exclusiva de España. El problema de base siempre rau que la llei d’amnistia del 1977 impidió investigar los delitos que van cometre los instructores del cas tres anys abans, cuando Franco encara era viu.

PAG. ¿Han hablado con el Ministro de Transición Democrática sobre la revisión del derecho después del reconocimiento?

r. Encara núm. En el momento en que ens van donar el título es eufórico. Era la primera vegada des que van matar el Salva que un gobierno central es pronunciava.

PAG. A què creuen que es deu el canvi de parer per part del PSOE?

r. No només la dreta ha silenciat sempre el cas. Per a les esquerres d’aquest país també ha estat sempre un assumpte del tot incòmode. Las políticas son políticas. Quan toca jugar a dir que no, diuen que no. Quan toca dir que sí, diuen que sí. És cert que ara s’està treballant des de les institucions per refer i revise la memòria històrica ia remoure consciències sobre la repressió franquista. Teníem clar que pels 50 anys de l’execució del Salva volíem fer alguna cosa, així que segurament l’Estat va considerar que era el momento oportuno.

PAG. ¿Quines traves han trobat durant tot aquest procés?

r. Totes les que un pugui imaginario. Començant pel judici militar, que va ser una farsa, un escándalo. El Salva estava condenat abans que se’ns traslladés la sentència. Fou un consell de guerra format per cinco militares que van a decidir condenar-lo a mort per tres votos a favor i dos en contra. Si hagués estat un nombre de miembros parell, segurament el Col·legi d’Advocats hauria aconseguit l’indult. A partir del asesinato, siempre se ha negado cualquier petición de revisión.

PAG. ¿Qué vol dir que el Salvador dijo que no volia ser un màrtir y que això és una guerra que encara lluiten?

r. La gent siempre ha tingut com un màrtir. Nosaltres, com ell, no ho hem volgut mai. De fet, pensem que si el Salva ens estigués veient ara mateix ens diria: “No creieu que us esteu passant una mica?”. Per no pensar en com s’hauria rigut de nosaltres en veure’ns recordar el reconocimiento al acto de Madrid con el ministro Ángel Víctor Torres. Al nostre germà sempre el va molestar molt tota esta institucionalitat, totes aquestes formalitats de caire polític, però a nosaltres tampoc ens fa sentir còmodes. Definitivamente, no va ser màrtir. Fou un lluitador anticapitalista i un cap de turc que va haver de pagar, quan ja estava empresonat, per l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco.

PAG. Si haguessin de descriure’l, com seria?

r. Era un hogar con mucho sentimiento de la justicia. Quan veia la repressió del règim, ja fos a la television, a la ràdio oa la premsa, es posava malalt. Era un joven con una determinación y unas convicciones cerradas.

PAG. ¿Cómo grabaron aquelles 12 últimas horas?

r. Va ser horrible. Cada diverndres hi havia Consell de Ministres, i no hi havia una sola setmana que no ens diguessin que “qualsevol dia d’aquests pot caure”, referint-se a la pena de mort. Va ser doncs l’1 de març quan, efectivament, va caure. Van ser 12 horas de feina frenètica dels advocats, en especial de l’Oriol Arau, que de fet va ser qui va traslladar la sentencia al Salva porque el juez militar no s’hi va atrevir. Vam acompanyar-lo de les onze de la nit a les sis del matí, quan la comitiva ens va fer fora de la Modelo.

PAG. ¿Cómo va ser el després, tant a curt com a llarg termini?

r. Des del moment de l’execució vam tenir clar que havíem de dignificar-lo. Durant els 15 anys posteriores al su asesinato no se’n parlava enlloc, no es podia. Vam arribar a rebre cartes anònimes amenaçadores. Recordo una en concreto que ens deia que si parlàvem del cas correríem la mateixa sort que el nuestro germà. Fou un tema revestit de silenci. Cada aniversario posàvem una esquela al diari per recordar-lo. El más fuerte era que ni en democracia ens van deixar escribieron el término “asesino”. Llavors vam passar a convocar la gent a l’església Pompeia, al distrito de Gràcia. Nosaltres mai hem estat de litúrgies, però era l’únic lloc on podíem organitzar actes sense haver demanar permisos. Al si de la familia ja va ser más complejo. El pare no va pair mai la mort del Salva. Ho va patir especialment perquè ell també va ser perseguit i condenat pel règim.

PAG. ¿Quin paper ha tingut la pel·lícula ara que farà 20 anys de l’estrena?

r. Los 30 minutos que va dirigir el periodista Francesc Escribano en el año 1989, la societat, en especial la catalana, va ser más consciente del escándalo del cas del Salva. Cualquiera más tarde, cuando el productor Jaume Roures ens va traslladar la siva voluntat de fer una película, la idea no ens va acabar de convencer. Vaig suggerir fer un documental, perquè pensàvem que podia ser més rigorós amb la història. Ara bé, el Roures va argumentar que des del cine el caso del Salva podia arribar un público más amplio, pero sobretot, jove. Ara veiem que ha funcionat molt bé. Hem aconseguit que s’esborri de l’imaginari col·lectiu que va ser un assassí i sigui qui realment fou, un activista víctima del régimen.