La alegría del disco de Emili Manzano | Literatura

Consciente que total literatura només pot sortir de la literatura, el 1978 Georges Perec Va reprendre la fórmula y la estructura inventada en 1970 por el artista norteamericano Joe Brainard. Recuerdo voy a publicar Je me souviens. Era un conjunto de 480 frases, esqueléticas con telegramas, que enunciaven simplement uns altres tants records de l’autor, gairebé siempre trivials, con una nula proliferación de detalles, i que literàriament son o semblen muy poca cosa, com si el juego. consiste en recordar tal cosa —una paraula passada de moda, la cançó d’un estiu, un determinat model de cotxe, el cognom d’un ciclista, uns costums pretèrits, algun ofici desaparegut, la capçalera d’un diari que ya no existe —, i aconseguir que la gent de la seva generació s’hi sents identificada o reconeguda: a través d’uns llampecs verbals oportunament seleccionats, Georges Perec ens deia com era, què feia, què sentia, com havia crescut, el que havia vist i escoltat, el que havia estimat i el que havia somiat. El editor va a aceptar imprimir el libro con unas páginas en blanco al final para permitir que el lector, si quiere, pueda seguir los datos de “me’n recordo”. Era una altra manera de sugerir que tothom, al cap ia la fi, posseeix la seva pròpia experiència del que passa cada día, de l’evident i el comú, de l’ordinari i d’aquell soroll de fons continu que és l’ habitual, que no hi ha ningú, en fi, que no pugui dir, tal com fa Emilio Manzano (Palma, 1964) Al seu segundo libro, Yo graboalguna cosa com aquesta: “Me’n record de tantas coses viscudes en companyia d’en Francisco que podria escribir un llibre sencer de menrecords”.

D’una vida banal com la de tothom, gracias a la batalla estilística y la laboriositat verbal, res no s’enfonsarà en l’oblit

Tothom, en efecto, pot escriure la seva llista de records —cadascú es deu estimar los seus, encara que vistos per desconeguts siguin uns fets insignificants ben lluny de la proesa memorable—, a pesar de los riscos literaris que això comporta: tothom té padres que s’entesten a allargassar i magnificar la categoría de les seves vivències. Explícitament, des del títol, Emili Manzano no oculta qué es la propuesta de este libro: inscriure’s dins d’una tradició, establir un diàleg intertextual, homenatjar Joe Brainard i Georges Perec, i cuento la seva vida entre la contempla i l’organitza com un puzle de retalls autobiogràfics, instantànies culturals i registres sociològics que va fluint a través de la dolçor incomprensible —o perillosament cursi o perillosament sentimental— que concedeix a cada estampa evocada per la sonsònia del “me’n record”. Diu Emili Manzano: “Me’n record de les meves primeres temptatives literàries, que varen ser, com de costum, imitatives. Tengueren forma de lista, de enumeración pura, era un modelo que parecía abordable, exento de esfuerzos de redacción, de problemas sintácticos y dudas estilísticas; la llista era el grau mínimo de escritura, i procura un lugar elemental i immediat”: al llarg del llibre, el autor s’interroga com descriure la voluntat d’agrair, amb la prosa de la memòria o la capacitat de la nostàlgia , la felicitat incondicional de les amistats, la serenitat que concedeixen les coses petites de cada dia, l’anar i el venir dels viatges, la gràcia de l’atzar i la vitalitat que concedeix l’art de madurar, l’alegria de constatar que hi ha poques coses que no s’hagin après dels llibres llegits, la celebració d’aquella llei de la memòria que segons García Márquez fa que les coses de la infància quedin per sempre més fixades en algun lloc del cor o del cap. Emili Manzano recorda la boira instantània que se formava a la copa d’anís del seu padrí quan hi afegia un raig petit d’aigua fresca, recorda que Ana María Matute deia que hi ha infanteses que duren tota la vida, recorda que va sentir dir a algú —no recorda qui— que les coses passen a la gent que les sap contar, i recorda també un aforisme d’Elías Canetti que fa així: “Principi de l’art: retrobar més del que s’ha perdut”.

I si això fos cert, que segurament ho deu ser, s’ha de concloure que Emili Manzano, a Yo graboha fet una operación prodigiosa con esta máxima. ¿Por qué? Doncs perquè d’una vida tan banal com la de tothom, gracias a la batalla estilística i la laboriositat verbal que s’hi desgrana pàgina rere pàgina, res del que hauria d’enfonsar en l’oblit no s’hi enfonsarà ni desapareixerà: la buena literatura és per recordar, alegrement.

Yo grabo

Emilio Manzano
anagrama
189 páginas. 17,90€